1. |
ARA COMPRENC PER QUÈ...
02:25
|
|||
|
Ara comprenc per què les riberes de tots els rius
no són exactament iguals a les davallades de la vida.
Són les vores d’un abisme, la ratlla obliqua dibuixada.
De riberes, n’hi ha tantes com etapes sobreviscudes
però no responen mai, de segur, a un desig incontenible.
La vida, en canvi, és enllà: en els corrents subaquàtics,
en la fràgil línia divisòria entre l’efímer i l’etern.
(Del llibre Desig de terra, 1998)
|
||||
2. |
DURESA
02:24
|
|||
|
DURESA
Portar pedres, pujar-les.
Una pedra, i una altra, i més encara...
Construir el mur i pujar les pedres.
Centenars de pedres, feixugues, doloroses,
nascudes del fang, de la terra.
Baixar al camí, buscar-les,
agafar-les i carregar-les.
I una, i una altra, i més encara...
I pense en l’avenç de l’home,
en la tècnica, que ha de progressar aviat
per donar una maneta a l’home.
I pense màquines volàtils que ho facen tot,
made by Aldous Huxley premonitori.
Estic cansat i em fan mal les mans.
Els músculs me’ls note dimensionalment fotuts.
Però la tècnica no tardarà gaire a venir.
I una pedra i arreglar-la
i una altra damunt d’aquesta i el sol
que et pega de ple i més encara...
Una porció de duresa tel·lúrica
que ha de descansar ací per a sempre,
o fins que caiga de bell nou
per tornar a alçar-la.
(Del llibre Sense un punt de record)
|
||||
3. |
BARBÀRIE
02:30
|
|||
|
BARBÀRIE
Davant de tanta barbàrie
no puc més que escriure.
Escriure el testimoniatge
de gratitud a la vida,
a aquesta forma d’esclat
en què culmina la terra.
I no és que deixen de ser
bàrbars els qui escriuen
pel simple fet d’escriure
o que jo mateix també,
davant de tanta barbàrie,
un bon dia esdevinga bàrbar,
sinó que, tribals, són els bàrbars
els qui s’oposen a la vida.
|
||||
4. |
EXILI INTERIOR
02:48
|
|||
|
EXILI INTERIOR
No és la nostàlgia, no, allò que et fa
tancar els ulls i dibuixar un orbe,
sinó un desig de terra i una fe
nodrida del confinament estant.
Com aquell que no se sap avenir
del temps passat, no sents cap melangia
per la destrucció d’un patrimoni,
però sí una ràbia continguda
i una certa tristesa en comprovar
tot aquest espoli i tant de pillatge.
Prens comiat d’un ahir consumat,
i ara saps a la fi que qui abandona
la pàtria abandona una volença
i sobretot una forma de vida.
(Del llibre Homèrides)
|
||||
5. |
LA MURALLA
03:00
|
|||
|
LA MURALLA
Vet ací, davant teu, aquesta muralla infinita.
Et sents impotent de franquejar-la, car saps que els homes,
en la seua embogida cursa a través de les èpoques,
estan tots abocats al mateix destí indefugible.
Cada u, al seu torn, assetja la pròpia muralla:
hi ha qui, tot just clamada la lluita, la pell s’hi deixa,
i hi ha qui la travessa després d’anys de pertinàcia
i a l’instant el sorprèn un nou bastió a conquerir.
A recer de l’enginy, enlluernat per la llampada
del teu front penetrant i clar, sense flors ni violes,
havent abdicat la temor que gens no fortifica,
posseïdor d’una fe amb què podràs moure muntanyes,
cansat i brut i, nogensmenys, lleuger i transparent,
basteixes des de la incertesa el teu cavall de Troia.
(Del llibre Homèrides)
|
||||
6. |
ABSÈNCIA
03:46
|
|||
|
A Vicent Moya
Te n’has anat, però has deixat empremta.
Un signe fondo, profundament present,
cavat i llaurat en la consciència.
Tal com un dia arribares, te n’has anat,
amb les mans buides i amb el cos ple de foc.
Aquest adob beneficiós per a la terra.
Deixes empremta en la consciència de tots
sense saber que, en marxar, el teu buit
havia d’omplir-se d’oblits irreparables.
Te n’has anat pel mateix camí d’arribada.
Ho has sigut tot, i a hores d’ara no ets res.
Pertot, però, ets present i t’entremescles.
Aquesta pols interminable dels camins,
aquests camps mullats de llum i de penombra.
Desconeixies el moment de la partida.
Tots els meus besos, amb tu, en el comiat.
Deixes empremta, però t’emportes moltes coses.
(Del llibre El buit)
|
||||
7. |
NEGOCI
02:13
|
|||
|
NEGOCI
Hi ha un perill permanent que sempre està a la vora,
una espasa de Dàmocles penjant només d’un pèl,
un ensurt que no esglaia, un somriure que plora,
aquest basqueig que em posa en la boca la mel.
Sovint m’he imaginat un dors, una altra història,
com un arbre al revés —l’arrel tocant el cel—,
i el descuit i l’oblit m’obrien la memòria
a uns records remotíssims recuperats d’arrel.
En el ventre matern ja jugava amb el sexe,
badallava i somreia —jo no em mamava el dit—;
adoptí una postura per establir un nexe
entre la gent i jo en un món atordit.
Aleshores el tall del cordó umbilical
va ser la cita prèvia a un crit premonitori.
Que l’home que tant té és l’home que tant val.
Aquest era el principi. L’ordre del gran desori.
Tot seguit vaig aprendre més trets de l’existència,
com ara que la pau sucumbeix al terror,
que els objectes banals impliquen transcendència,
que en el to d’una veu s’endevina la por
i que mai no s’admet, per més voltes que hi pegues,
que la llei és igual per a tots els subjectes.
Ara, passat el temps, i amb els sentits erectes,
el perill es revela com un negoci a cegues.
(De Llibre de les enrònies)
|
||||
8. |
||||
|
(VIURE CANSA, PER CANSA MÉS)
Al meu avi, Eusebi Calatayud,
als seus vuitanta-sis anys.
Viure cansa, però cansa més viure sense constància,
sense cap puntal a què aferrar-se, sense cap presència.
Per això supervise les imatges del passat, aquest
referent a d’altres distàncies, de fet no tan boiroses.
Un xiquet enmig del joc, el corral de les bestioles,
un carrer on tot comença, el convit a la perícia.
Viure cansa, sense memòria ni transparència.
(Del llibre De la casa estant)
|
||||
9. |
POEMA DE LA SOLITUD
02:38
|
|||
|
POEMA DE LA SOLITUD
Tan lluny del que és a prop, que ja no reconec
l’home distret i sol que sempre m’acompanya.
No emigre ni deserte, avance com un cec
que guia un altre cec per sendes, cosa estranya,
que no porten enlloc. Més tard faig per manera
d’adaptar-me al meu medi sense importunar massa
el pas constant del temps, ja que una llarga espera
m’espera fins demà. Si cada instant desplaça
vells instants al no-res, resultarà impossible
esforçar-se a reviure’ls. Per això, de bell nou,
camine amb aquest home —del meu costat no es mou—
per destriar, amb ell, l’insòlit del creïble.
(De Llibre de les enrònies)
|
||||
10. |
||||
|
EL POETA REFLEXIONA
SOBRE EL CANVI TEMPORAL QUE PERCEP
El temps passat em dol com una absència,
com un adéu tossut, com el no-res,
i em fa estimar que qualsevol presència
és un afer banal sense cap pes.
El temps present, per contra, és un excés
d’indrets i multituds, de concurrència,
de bandades febrils que no són més
que la maror d’una immensa afluència.
I tanmateix el temps que tinc davant
—aquell que mai no arriba— és el causant
de bona part del dany que m’agullona:
em precipita al pou de la incertesa
i, sense pau ni cap llanterna encesa,
em deixa caure en la foscor pregona.
(Del llibre L’efímer i l’etern)
|
||||
Artur Àlvarez Valencian Community, Spain
Artur Álvarez i Boix (Castelló de la Plana, Plana Alta, 1957). És cantautor, poeta i altres menesters
creatius.
Al 1978 va ser cofundador del grup de cançó popular ADESIARA. fins a la seua dissolució definitiva en 2010.
Al 2004, inicia formalment l’activitat com a cantautor. Com a poeta, escriu, des de molt jove.Habitualment escriu en el seu blog “SINGLADURES”
... more
If you like LA VIDA ÉS ENLLÀ-Poemes de Vicent Penya, you may also like:
Orchid Underneath
by Jane Paknia
Delightfully unpredictable debut from a New York electronic producer and composer with backgrounds in psychedelic rock, jazz, and indie pop.
go to album
An imaginative and experimentalist yet accessible record of acoustic prog from London-based artist Kiran Leonard.
go to album
Touched by the Stuff
by Motorists
Toronto rivals San Francisco as the North American capital of jangle pop as evidenced by this new record of sunny jams from the Motorists.
go to album
Blissfully narcotic dream-pop inspired by real dreams.
go to album
Brijean are back! Uptempo space disco grooves dusted with soul and R&B on the duo’s latest masterpiece.
go to album
Guitars sparkle like distant constellations on the latest from Scythe, who delivers dazzling space rock on their latest LP.
go to album
Io tu il loro
by Klaus Johann Grobe
Pivoting from German to English, disco to soft rock, the groovy Swiss duo branch out on their first album in six years.
go to album
