1. |
UN AMOR A FREC DE TERRA
02:28
|
|||
|
UN AMOR A FREC DE TERRA
A ma mare i a mon pare, i als llocs
on ells són senzillament feliços
Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?
|
||||
2. |
DE MAR COMPARTIDA
03:52
|
|||
|
DE MAR COMPARTIDA
L'aire tremola amb cada vol d'ocell.
Cau la tarda i una dona camina
per platges desmaiades:
passos salats, pell clara.
Amb algun convenciment camina
fins al límit abrupte de les roques.
Vacil·la un instant, escull la fita
exacta i llança al mar engrunes de pa
que trau d'alguna butxaca.
La dona riu, enfrontada a les ones,
quan els peixos s'acosten
a menjar-se-li el riure,
fins que s'apaga el desvari d'escates
i contempla en silenci com retorna la calma.
Així, cada vesprada existirà
un camí cara a cara amb l'últim sol.
Mentre la dona —pell
salada, passos clars—
crega que el gran motiu
per caminar se'l trau d'una butxaca.
I que no tornarien a nadar,
els peixos, si no fos per l'esperança
de buscar-li les mans,
felices i amples com dues magnòlies.
|
||||
3. |
ELS ANYS SERENS
02:18
|
|||
|
ELS ANYS SERENS
S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.
Com si aturar-se fóra abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.
En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.
|
||||
4. |
CANÇÓ DE BRESSOL
04:26
|
|||
|
CANÇÓ DE BRESSOL
A partir del tema «Je dors»
del cantautor Hugo Mas
Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
si tu, tan lluny de mi, m'estimes.
I sí, estic segura que també
m'estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m'adorm com una criatura
que, al murmuri d'una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls…
|
||||
5. |
L'OBSCÈ
03:23
|
|||
|
L’OBSCÈ
Le regard fixe dans une solitude d’encre
PAUL ÉLUARD
Unes llàgrimes de cera roent
cauen damunt dels fulls del periòdic
que he estès a terra, just on un soldat
custodia, quiet com un molló,
un grapat de cadàvers. I l’espàtula
es paralitza enlaire. No pels morts,
obscurs i bells, ni pel posat de plom
que el dur mester de guerra sol·licita,
sinó per la delectança, allà a sota
dels meus genolls, amb què el milicià
mira la càmera, l’obscenitat
amb què ignora la mort dels altres homes.
Amb un rampell de fúria, l’agafe
en un manyoc, el diari, i l’enfonse
en el veixell escaldat de la cera.
I així, per un atzar desventurat,
l’acte quotidià de depilar-me
es converteix en ofensiva bèl·lica
de conseqüències imprevisibles.
|
||||
6. |
ELEGIA D'AMOR
03:30
|
|||
|
ELEGIA D'AMOR
Haurà de ser l'oblit el primer pas
del desamor. El buit als peus de l'alba
com una fel ferotge ensenyorint-se
de la son, com la por desordenada
que s'acomoda al llit quan el silenci
de la casa s'estén irrespirable.
Potser sobreviurà en aquelles hores
una aroma remota de gesmil
com una sort petita i molt cansada,
la sort primera de tota una vida
que és sort només perquè existeix amb ella.
Demà eixirà al carrer i dels balcons
caurà la llum a dolls just al davant
dels seus passos. Haurà de ser la llum
més nova i feridora que mai s'haja
enderrocat a sobre d'una dona,
encara que els records la perseguesquen
com ombres invertides del seu dol
indefugible. Així haurà de ser
el desamor, fins que l'oblit s'impose
com a l'inici just de l'alegria.
I l'alba la sorprenga amb els peus nus,
lliures en el miracle que és tornar
a començar.
|
||||
7. |
ENLLÀ DEL FOC
03:28
|
|||
|
ENLLÀ DEL FOC
Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor
Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.
Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.
Per als companys i les companyes de l'Ecomuseu Vernissa Viu,
primavera de 2011
|
||||
8. |
ARBRE
02:31
|
|||
|
ARBRE
El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'últim cel,
destí cap a la llum.
Ser m iracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.
|
||||
9. |
LA LLUM ÉS UNA TREVA
02:24
|
|||
|
LA LLUM ÉS L’EXCEPCIÓ
La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d’absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s’acabarà la treva
de l’aire.
L’infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se’ns imposa.
La calma d’una nit és una treva, una excepció.
L’excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.
La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit
definitiva.
|
||||
10. |
PASSA LA VIDA
02:46
|
|||
|
PASSA LA VIDA
1
Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.
2
Patrimoni del record:
els canyars d’estiu, l’escola.
Ser qui sóc, la meua sort:
dels bancals, l’agró que vola
i de l’ampla mar, el port.
3
Passa el fred i creixen nius.
Passen nius i creix el fred.
Passen vides, passen rius
i passa el dol, com també
passa el fred i passem vius.
Per a Vicenta Llorca, 2011
|
||||
Artur Àlvarez Valencian Community, Spain
Artur Álvarez i Boix (Castelló de la Plana, Plana Alta, 1957). És cantautor, poeta i altres menesters
creatius.
Al 1978 va ser cofundador del grup de cançó popular ADESIARA. fins a la seua dissolució definitiva en 2010.
Al 2004, inicia formalment l’activitat com a cantautor. Com a poeta, escriu, des de molt jove.Habitualment escriu en el seu blog “SINGLADURES”
... more
If you like LA CASA QUE M'HABITA-Poemes de Maria Josep Escrivà, you may also like:
An imaginative and experimentalist yet accessible record of acoustic prog from London-based artist Kiran Leonard.
go to album
Touched by the Stuff
by Motorists
Toronto rivals San Francisco as the North American capital of jangle pop as evidenced by this new record of sunny jams from the Motorists.
go to album
Blissfully narcotic dream-pop inspired by real dreams.
go to album
Brijean are back! Uptempo space disco grooves dusted with soul and R&B on the duo’s latest masterpiece.
go to album
Guitars sparkle like distant constellations on the latest from Scythe, who delivers dazzling space rock on their latest LP.
go to album
Io tu il loro
by Klaus Johann Grobe
Pivoting from German to English, disco to soft rock, the groovy Swiss duo branch out on their first album in six years.
go to album
Orchid Underneath
by Jane Paknia
featured on Bandcamp Radio Mar 26, 2024
go to album
