1. |
QUADERN DEL VENT IX
02:58
|
|||
|
QUADERN DEL VENT IX
És tard, el cel és només un blau trencat.
Per la finestra observe un pensament
com pren forma de paraula.
No puc llegir-la, travessa l’horitzó
com un avió rabiós que ignora l’aire
deixant, però, una estela indeleble.
Un fum blanc, redó i cavernós,
sense alternatives,
segueix la cua que s’escapa.
I em permet descobir el miracle del vent:
un ganivet d’oblits estalonant els núvols.
|
||||
2. |
CANÇÓ DE MILES I CHARLIE
03:01
|
|||
|
CANÇÓ DE MILES I CHARLIE
Els músics fetillers m’han atrapat
amb les seues serps d’aire
partit i gemecós,
xiuxiuejant, tallant,
tornant a començar una vegada,
i un altra, i altra més.
Volen atrapar el temps
aquesta nit, milers de nits després,
enganyar-lo, embogir-lo,
emmalaltir-lo perquè reste suspès
del ritme transgressor
que han inventat.
I la gitana que m’habita
vol anar amb ells,
ballant el camí.
movent els malucs,
alçant els braços
amb la cadència dels dies i les hores.
Però, en canvi, la mandrosa que sóc
es tomba entre les herbes
i descansa feliç,
agafada a la terra,
enganxada a la frescor del swing.
|
||||
3. |
||||
|
EL NUVI I LA TASSA DE PORCELLANA
Els joves amants s’agafen de la mà
en un gest que tots dos
agraeixen i acullen.
Les palmes d’ell estan gelades,
com els vidres de casa una nit de gener.
Ella s’esglaia i li ho diu dolçament,
refermant-se enredada entre els seus dits.
Les mirades d’ambdós,
com els seus passos,
delineen camins rectes i solitaris.
Ell respon: m’agraden les mans fredes.
Ella calla i el mira...
Somriu i resposteja:
a mi m’agrada tindre les galtes com glaçons
dins d’un got d’aigua freda.
Quan comença a sentir la mà del seu amant més tèbia,
les galtes li fan mal,
com peus nus que trepitgen la neu.
Ell la mira tement
que la tassa de porcellana es trenque.
|
||||
4. |
I PLORE
02:31
|
|||
|
I PLORE
Plore quan mirant un rostre qualsevol
descobreix la feblesa que ens fa ser.
Plore quan el meu goig irromp en la monotonia
tallant tots els lligams de la grisor.
Plore decidida a no fer cap pas enrere
explorant la incerta foscor dels meus abismes.
Plore sense cap pena coneguda,
sense compassió per mi ni per ningú,
sense motiu ni ràbia declarada.
I fins i tot plore amb total aridesa.
Plore davant de l’harmonia.
Com també plore davant de cada església
que acomiada els seus morts
amb l’aire ple d’encens , espès i greu.
Plore sense matriu,
sense andamis ni xarxes,
sense reclams a la vora del dia que comença.
|
||||
5. |
||||
|
CAMINE SENSE ALÇAR ELS PEUS DEL TERRA
Camine sense alçar els peus del terra
Amb un pas que he heretat de les dones de casa
Fent volar pensaments com aus esbojarrades
Mentre els meus peus a penes em sostenen
I em fan entropessar en cada pedra.
Camine sense alçar els peus del terra
Caient en tots els llocs on es pot caure.
He redolat per escales, carrerons i muntanyes.
He caigut al treball, als carrers i a les places,
als halls d’alguns hotels i centres comercials,
i als autobusos...
Amb colps lleugers, i altres vegades forts,
sagnant pels trencats de la pell,
mirant la dignitat riallera com fuig.
Però segueix caminant sense alçar els meus peus,
en obstinada marxa que m’arrela
a una sinèrgia incontrolada i familiar.
|
||||
6. |
||||
|
RES MÉS NO TINC QUE COMPROMÍS I DEUTES
Res més no tinc que compromís i deutes,
un grapat de records,
un amor amagat sota una ala trencada
i un altre amor efímer com la boira.
Tot plegat, tantes coses...
que dir que no són res,
una vegada escrit,
sembla impudícia.
Que tot no siga goig, plaer, reconeixença,
no em portarà a l’oblit dels regals de la vida,
apilats en caòtic desdeny a les caixes farcides
dels anys viscuts amb rauxa.
Regals semblants als vins d’un bon celler:
deu haver-ne de tot, depenent de la festa,
amargs, dolços i secs.
|
||||
7. |
DOS MARS
02:10
|
|||
|
DOS MARS
IV
Dos mars en una única platja
es fonen com amants desesperats
on la mirada, en un punt qualsevol d’aquesta brega,
cedeix rendida per l’esforç de sostindré
dos mars i un únic horitzó.
VI
Un mar, de nit, territori de l’altre.
Un mar, de dia, la sal neta, ma casa.
I entre tots dos l’inconfusible dubte
d’una mirada entre el cel i la terra
humida i salada com el record
del cos tan estimat.
|
||||
8. |
EL RECLAM DE LA LLUM
02:01
|
|||
|
EL RECLAM DE LA LLUM
Si visquera mil vides...
Mil vides, sí, mil vides,
tornaria a sentir, cada segon,
el reclam de la llum,
del foc i de la cendra,
l’olor de la pólvora cremada
i la música forta que acompanya el meu pas,
potser els nostres passos, junts.
Tornaria a sentir l’orgull de ser qui som,
de ser com som,
nosaltres, arrelats a la terra,
abraçats a la llum,
festejant eixa vida
que ens regala les treves,
moments per desitjar,
sentint que hi ha somnis possibles,
que tot pot ser hui, o demà,
quan ens donem les mans
mossegant-nos ferotges els dolors
que no han estat convidats a la festa.
I ens riurem de la mort,
tot i saber que, al remat, guanyarà la partida
amb el seu pòquer d’asos a les mans.
|
||||
9. |
||||
|
ENCARA QUE LA NIT ES FAÇA FORTA
Encara que la nit es faça forta
no tancaré les portes ni tampoc les finestres,
ma casa estarà oberta per si voleu entrar,
estimats enemics
de tants anys de combat,
per fer-me companyia,
mentre desgrane el temps
que, implacable, m’allunya
de l’àngel endimoniat de fosques ales
que hui, com altres jorns, també m’oblida.
|
||||
10. |
LA LLUNA
03:13
|
|||
|
LA LLUNA
Aquesta lluna portentosa
esmorza somnis de xiquets
(a la mitja nit)
i relata amb càntics de veus agres
històries que ningú no gosa creure.
És una lluna redona esbojarrada.
Si la mires més de tres dies seguits
et tancarà dins d’un cel ensucrat
on els deliris rellisquen pels carrers
fent com si foren històries assenyades.
Vigila!
|
||||
Artur Àlvarez Valencian Community, Spain
Artur Álvarez i Boix (Castelló de la Plana, Plana Alta, 1957). És cantautor, poeta i altres menesters
creatius.
Al 1978 va ser cofundador del grup de cançó popular ADESIARA. fins a la seua dissolució definitiva en 2010.
Al 2004, inicia formalment l’activitat com a cantautor. Com a poeta, escriu, des de molt jove.Habitualment escriu en el seu blog “SINGLADURES”
... more
If you like EL PES DEL VENT-Poemes de Gràcia Jiménez, you may also like:
An imaginative and experimentalist yet accessible record of acoustic prog from London-based artist Kiran Leonard.
go to album
Touched by the Stuff
by Motorists
Toronto rivals San Francisco as the North American capital of jangle pop as evidenced by this new record of sunny jams from the Motorists.
go to album
Blissfully narcotic dream-pop inspired by real dreams.
go to album
Brijean are back! Uptempo space disco grooves dusted with soul and R&B on the duo’s latest masterpiece.
go to album
Guitars sparkle like distant constellations on the latest from Scythe, who delivers dazzling space rock on their latest LP.
go to album
Io tu il loro
by Klaus Johann Grobe
Pivoting from German to English, disco to soft rock, the groovy Swiss duo branch out on their first album in six years.
go to album
Orchid Underneath
by Jane Paknia
featured on Bandcamp Radio Mar 26, 2024
go to album
