1. |
ENTREBANCS
02:44
|
|||
ENTREBANCS
La por als ulls et creix
quan t’arreceres a les ombres.
Veus el corrent de gent desemparada,
ignorada, sotmesa al dolor.
No és sols la por que creix
també són els desitjos,
l’anhel secret de viure
les sensacions de la pell.
No és la fosca persistent
sinó aquest present de núvols.
Mentre el vent transporta
el so llunyà d’una rialla.
En el caos creix la indiferència,
l’exili del cor, la tristor...
No són els pensaments
que poden derrotar els déus.
És la impotència del pes de la vida,
la nit clavada en les pupil·les.
|
||||
2. |
RECERCA
02:41
|
|||
RECERCA
Quins cims, quina mar, quins horitzons hauríem d’allisar
per despertar la gratuïtat dels homes?
La pregunta com un sospir irromp en l’aire
i s’escolta el cruixit de tots els silencis.
La sang se’t torna aigua i els ulls se’t tornen sorra.
Els meus llavis no han begut les glopades de llum
que fan sentir transparents les paraules dels profetes.
El ventre de la terra mossega
la boca de l’estómac,
i l’eco de les venes no invoca a la pregària.
A l’alba, el cel és un argent de reflexos vermells
i he aprés a volar amb les ales tallades.
|
||||
3. |
FOSCOR DIÀFANA
04:17
|
|||
FOSCOR DIÀFANA
En el principi s’obriren els interrogants.
I pel temps els dubtes enterboliren
el pòsit de la malta amb el café
—certeses i incerteses
colaven pels dits.
Ara, els significats són de pluja.
I les errades no són importants.
Emmudir el silenci és, sempre,
un revelar-se a les preguntes,
quan habites
la relativitat de la vida
i no ets un ull àvid
per veure que vivim
sense claror,
sense veu,
sense forma...
En el principi era la llum
i el temps ha desgastat la mirada.
|
||||
4. |
ARBRE
02:04
|
|||
ARBRE
Et desitge bosc, et desitge arbre.
Sóc feta d’argila, argila cremada al foc.
Entre nosaltres, les arrels s’entrellaçaven
com plantes enfiladisses
que cenyien el meu cos,
amb pètals, calze, tija i fulla.
Perquè sóc d’argila he necessitat les arrels
per arribar més lluny, més enllà del blau.
Allí on s’obri el desig, de l’aigua i de la terra,
on aquell desig és capaç
de transformar l’orbe en ésser,
i l’ésser en orbe.
Et desitge bosc, et desitge arbre.
Vosaltres que heu capturat
la llum, invisible i fràgil,
foneu-me a les branques.
Sóc feta d’argila, argila cremada al foc,
I vull ser fulla dels teus arbres.
Que cau en l’aire, allisant,
com arena en l’aigua,
la superfície ondulada del món.
|
||||
5. |
VINCLES
02:56
|
|||
VINCLES
Aquest cel, aquest espai que ens envolta.
El somriure dels nens que mai més naixeran nus.
Els avantpassats cavalcaren sobre l’esdevenir,
vincles de sang, herois d’un temps insofrible.
Mai més els nens naixeran nus.
Cultivaran la terra amb les mans del seu poble,
i les arrels creixeran en cada alba.
Onejaran les tiges de l’herba,
i la por cridarà la por des de la fosca.
L’ésser humà cercarà fanals
i l’empremta d’uns pertanyerà als altres.
La llum s’esfullarà en cada nou dia,
el sòl eixamplarà la seva pell
i l’herència de l’univers es farà tacte.
El vent del mar inclinarà els vaixells del port
i ens protegirem amb el cor de l’estima.
Mai més els nens naixeran nus.
|
||||
6. |
POTSER NO CAL
02:40
|
|||
POTSER NO CAL
El pes del present m’engoleix el futur.
Potser no cal descriure
com ens han subordinat la veu,
com ens han desdibuixat la força dels ulls.
Potser només somiant amb utopies hi ha prou,
però jo sent com el vol dels meus braços
se m’endú cap a l’aigua dels peixos
que es mouen en el silenci dels vidres
i no coneixen l’ostatge de la mar.
Veig damunt els homes surant els objectes
―l’irrefrenable desig dels ulls―
detenint la lenta permanència de l’esperança.
Potser no cal descriure
aquest vaixell presoner a la deriva.
|
||||
7. |
A RECER
03:36
|
|||
A RECER
Pel camí no sé mai on comença
aquest vertigen sense nom, i m’ajuda
observar la mar, errar l’esguard
per la blava extensió on res no s’atura,
on el balandreig de les ones m’amera
d’una paciència infinita sense temors.
Perquè ara ja he entès que la vida
és un abisme obert a l’horitzó
i l’espera un tempteig de somnàmbuls.
Amb ulls clucs, albire fondàries transparents
i adrece les paraules oblidant els misteris.
A cobert dels infants que bressen bells anhels,
allargue les hores i encara em resta l’esperança
que el cel és el color d’una set eterna.
|
||||
8. |
ÀNSIES DE BLAUS
02:18
|
|||
ÀNSIES DE BLAUS
L’estiu s’allarga amb l’horabaixa.
El mar és una immensitat de llums i reclams,
L’espai rebel que banya amb un bufeteig de brises,
L’encoratjador de galions pelegrins vers al Nord.
El teu perfum de sals m’impregna i s’escampa.
La teua mirada ha retornat pels fons de l’aigua.
Aquesta imatge no té rostre,
només un somrís espurnejat a la barca.
Desconcertada he delerat el vol d’una gavina,
Lleugeríssima lloba de mar que travessa blaus.
El meu desig s’esvaeix lentament en la nit,
Com el mirall de les ones pels batecs obscurs.
I a trenc de l’alba
sota les ales tèbies dels colors,
un brunzit suavíssim de llibertat
encén de nou ànsies de blaus.
|
||||
9. |
FRAGILITAT
02:59
|
|||
FRAGILITAT
Els ulls a l’infinit i els peus a terra
I entre l’infinit i la terra
un indret de remors
al fons de mi mateixa
amaga
aquesta orfandat d’afanys
que no puc vènçer.
Els peus a terra
I un regust d’errades
sobreviuen als dies
comprimint-me el cor.
Els ulls a l’infinit
allà on l’alba
desbudella la foscor
allà on bressolen, a sovint,
els dubtes, els temors, els somnis...
Els peus a terra,
amb la sensació tènue
I imprecisa del perill.
Els ulls a l’infinit i els peus a terra
I entre l’infinit i la terra
una mar de paper
|
||||
10. |
LA CAVERNA
02:59
|
|||
LA CAVERNA
Així, dia rere dia, em traduesc en paraules
i acumule paraules, gotes de mi mateix.
I parle de com l’existència s’ha convertit
en una qüestió de desviar els ulls, d’ajupir-nos
davant de tantes i tantes barbàries;
a penes algunes veus s’alcen fermes.
Heu ací la contradicció: tan dur
i al mateix temps tan fàcil, matar i morir.
Però així i tot, naveguem la mar en la mar,
i per les tempestes galoparies de les ones,
tots els temps mereixen el benefici del dubte.
Ara sé que vaig nàixer esclava
i pràcticament moriré esclava.
Espai i temps, potser, són punts lluminosos
en la nostra trajectòria, però res no ens commou
suficientment, dins aquest univers corbat, com
una caverna, sense llum i allunyat dels senyals
que puguen obrir-nos camí per sortir de la fosca.
Mentre les criatures se’ns embarranquen a la sorra,
a l’esguard, als braços i a la boca
el cant dels ocells cau com ràfega de pluja.
|
Artur Àlvarez Valencian Community, Spain
Artur Álvarez i Boix (Castelló de la Plana, Plana Alta, 1957). És cantautor, poeta i altres menesters
creatius.
Al 1978 va ser cofundador del grup de cançó popular ADESIARA. fins a la seua dissolució definitiva en 2010.
Al 2004, inicia formalment l’activitat com a cantautor. Com a poeta, escriu, des de molt jove.Habitualment escriu en el seu blog “SINGLADURES”
... more
Streaming and Download help
If you like CAMINS D'AIGUA-Poemes de Maria Carme Arnau, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp